dissabte, 12 de març de 2011

I més tard, tornes amb flors a la mà i promeses d'ensomni...


Te’n vas anar i no te’n pots arribar a imaginar com hem vaig sentir. En un principi, hem vaig sentir sola en mig d’aquella multitud, i més tard espantada.
No volia venjança però tampoc volia tenir el plaer de veure’t i demanar-te una segona oportunitat. Si et dic la veritat, només volia no haver-t’he conegut mai. Ets a la meva vida com la taca de cafè que cau a la roba i no se’n va per molts detergents que utilitzis, o potser la taca negre del meu curt i dolorós expedient amorós.
La merda es que has tornat amb un gran somriure d’orella a orella quan jo ja era la de sempre. Hi vaig tornar a recaure en aquells ulls que no havien canviat a pesar de que seguies sent el típic noi dolent que totes les noies desitgen alguna vegada. Però saps que? Jo ja he passat aquella etapa de desitjar al noi dolent i ara ja no m’importa parlar amb tu amb to burlesc ja que les conseqüències m’importen una merda.

Espero i desitjo que entenguis el meu llarg silenci i també les meves no-mirades.
No t’estimo ja (per si alguna vegada ho havia fet realment).

Pensaments d'un Juliol, de l'any 2008.



3 comentaris:

  1. bones! gràcies pels teus comentaris! ens "coneixem" del flickr? em sona bastant el teu nick.. jijiji, espero seguir en contacte! una abraçada! :)

    ResponElimina
  2. Si :) Vaig arribar al teu blog per el del Curial! Seguim seguim-nos jajaja Que vagi bé!

    ResponElimina
  3. uuuuuuuuuuuf, diria ke em sento identidicada i tot^^ et segueixo!

    ResponElimina