dijous, 31 de març de 2011

Tinc ganes de veure't i dir-te el que de veritat sento. 
"Ets forta i pots fer-ho" hem dic a mi mateixa quan et veig. Però tan sols la teva presència m'emmudeix i m'entristeix. 
M'adono que torno a ser el meu jo desconegut. No pot ser. 
I de sobte, sense pensar, les paraules surten d'aquesta boca petita i sincera com un raig de llum enmig de la foscor, i afirmen el que mai es podrà negar: Tinc por de perdre't -vaig dir-te.

dilluns, 21 de març de 2011

Quédate.

Creo que en realidad no me había planteado nunca perderte, ni a ti ni a nadie que considerada un poco -aunque de una manera ilógica- importante para mí. Es absurdo, hace meses que no hablamos pero al oír que habías estado a punto de irte, de desaparecer por completo de nuestras vidas, de largarte sin ni siquiera un adiós o un hasta luego... no, no me lo creía. 
Mi cabeza no podía parar de pensar el por qué había ignorado tus palabras siempre que intentabas restablecer nuestra relación, siempre que intentabas saber de mí. Te había ignorado y ahora me merecía todo el arrepentimiento que sufro.
El día en que sintamos que aquella persona jamás volverá a formar parte de nuestras vidas, ese día, realmente nos daremos cuenta de cuánto nos importaba (aunque tal vez, ya sea tarde). Nunca dejes de sonreírme por favor.





dilluns, 14 de març de 2011

dissabte, 12 de març de 2011

I més tard, tornes amb flors a la mà i promeses d'ensomni...


Te’n vas anar i no te’n pots arribar a imaginar com hem vaig sentir. En un principi, hem vaig sentir sola en mig d’aquella multitud, i més tard espantada.
No volia venjança però tampoc volia tenir el plaer de veure’t i demanar-te una segona oportunitat. Si et dic la veritat, només volia no haver-t’he conegut mai. Ets a la meva vida com la taca de cafè que cau a la roba i no se’n va per molts detergents que utilitzis, o potser la taca negre del meu curt i dolorós expedient amorós.
La merda es que has tornat amb un gran somriure d’orella a orella quan jo ja era la de sempre. Hi vaig tornar a recaure en aquells ulls que no havien canviat a pesar de que seguies sent el típic noi dolent que totes les noies desitgen alguna vegada. Però saps que? Jo ja he passat aquella etapa de desitjar al noi dolent i ara ja no m’importa parlar amb tu amb to burlesc ja que les conseqüències m’importen una merda.

Espero i desitjo que entenguis el meu llarg silenci i també les meves no-mirades.
No t’estimo ja (per si alguna vegada ho havia fet realment).

Pensaments d'un Juliol, de l'any 2008.